martes, 16 de enero de 2018

Elegía a Ramón Sijé

En 1934 torna a Madrid on ja aconsegueix ser partícip dels més importants cercles de la intel·lectualitat del moment. En enguany comença el seu drama El torero más valiente. En 1935 escriu el seu drama Los hijos de la piedra dedicat als miners asturians. Ramón Sijé mor al desembre d'aqueix mateix any i Miguel Hernández compon la seua famosíssima 'Elegía' dedicada al seu amic de l'ànima.

TRIAVA

(A Oriola, el seu poble i el meu, se m'ha
mort com del raig Ramón Sijé, 
amb qui tant volia).

Jo vull ser plorant l'hortolà
de la terra que ocupes i femes,
company de l'ànima, tan primerenc.

Alimentant pluges, caragols de mar
i òrgans el meu dolor sense instrument.
a les descoratjades roselles

donaré el teu cor per aliment.
Tant dolor s'agrupa en el meu costat,
que per doldre em dol fins a l'alè.

Un manotazo dur, un colp gelat,
una destralada invisible i homicida,
una espenta brutal t'ha derrocat.

No hi ha extensió més gran que la meua ferida,
plore la meua desventura i els seus conjunts
i sent més la teua mort que la meua vida.

Camine sobre restolls de difunts,
i sense calor de ningú i sense consol
vaig del meu cor als meus assumptes.

D'hora va alçar la mort el vol,
d'hora va matinar la matinada,
d'hora estàs rodant pel sòl.

No perdone a la mort enamorada,
no perdone a la vida desatenta,
no perdone a la terra ni al no-res.

En les meues mans alce una tempesta
de pedres, rajos i destrals estridents
assedegada de catàstrofes i famolenca.

Vull furgar la terra amb les dents,
vull apartar la terra parteix a part
a dentelladas seques i calentes.

Vull minar la terra fins a trobar-te
i besar-te la noble calavera
i desamordazarte i tornar-te.

Tornaràs al meu hort i a la meua figuera:
per les altes bastides de les flors
pajareará la teua ànima colmenera

d'angelicals ceres i labors.
Tornaràs a l'amanyac de les reixes
dels enamorats pagesos.

Alegraràs l'ombra de les meues celles,
i la teua sang s'aniran a cada costat
disputant la teua núvia i les abelles.

El teu cor, ja vellut atrotinat,
flama a un camp d'ametles espumosas
la meua avariciosa veu d'enamorat.

A les aladas ànimes de les roses
de l'ametler de nata et requerisc,
que hem de parlar de moltes coses,
company de l'ànima, company.

No hay comentarios:

Publicar un comentario

Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.

Murals de San Isidro

Al maig de 1976 es va celebrar a Oriola el “Homenatge dels pobles d'Espanya”.  En aquella cita històrica es van trobar a Oriol...