TRIAVA
(A Oriola, el seu poble i el meu, se m'ha
mort com del raig Ramón Sijé,
amb qui tant volia).
Jo vull ser plorant l'hortolà
de la terra que ocupes i femes,
company de l'ànima, tan primerenc.
Alimentant pluges, caragols de mar
i òrgans el meu dolor sense instrument.
a les descoratjades roselles
donaré el teu cor per aliment.
Tant dolor s'agrupa en el meu costat,
que per doldre em dol fins a l'alè.
Un manotazo dur, un colp gelat,
una destralada invisible i homicida,
una espenta brutal t'ha derrocat.
No hi ha extensió més gran que la meua ferida,
plore la meua desventura i els seus conjunts
i sent més la teua mort que la meua vida.
Camine sobre restolls de difunts,
i sense calor de ningú i sense consol
vaig del meu cor als meus assumptes.
D'hora va alçar la mort el vol,
d'hora va matinar la matinada,
d'hora estàs rodant pel sòl.
No perdone a la mort enamorada,
no perdone a la vida desatenta,
no perdone a la terra ni al no-res.
En les meues mans alce una tempesta
de pedres, rajos i destrals estridents
assedegada de catàstrofes i famolenca.
Vull furgar la terra amb les dents,
vull apartar la terra parteix a part
a dentelladas seques i calentes.
Vull minar la terra fins a trobar-te
i besar-te la noble calavera
i desamordazarte i tornar-te.
Tornaràs al meu hort i a la meua figuera:
per les altes bastides de les flors
pajareará la teua ànima colmenera
d'angelicals ceres i labors.
Tornaràs a l'amanyac de les reixes
dels enamorats pagesos.
Alegraràs l'ombra de les meues celles,
i la teua sang s'aniran a cada costat
disputant la teua núvia i les abelles.
El teu cor, ja vellut atrotinat,
flama a un camp d'ametles espumosas
la meua avariciosa veu d'enamorat.
A les aladas ànimes de les roses
de l'ametler de nata et requerisc,
que hem de parlar de moltes coses,
company de l'ànima, company.
No hay comentarios:
Publicar un comentario
Nota: solo los miembros de este blog pueden publicar comentarios.