Josefina Manresa, musa i esposa

“La meua benvolguda xiqueta”, “la meua benvolguda esposa, “la meua volguda *Josefinilla”. Així encapçalava Miguel Hernández les desenes de cartes que li va escriure a la seua dona. Van ser moltes, tantes que la seua relació es podria considerar bàsicament epistolar, ja que amb prou faenes van conviure unes setmanes després del matrimoni i alguns dies de permís que el poeta va tenir durant la guerra. Es van conèixer en 1933, van formalitzar el festeig en 1934 i es van casar en 1937, però Miguel va passar la major part del temps lluny de casa: de viatge (Madrid, París, Suècia, Rússia…), en el front i, finalment, en la presó. No obstant açò, ell li va escriure pràcticament tots els dies. Aquella dona casta i senzilla, com els versos que li va dedicar el poeta, va anar la seua musa i el seu gran amor. 

Enguany es compleix un segle del naixement de Josefina Manresa en Quesada, Jaén, i per açò Edicions de la Torre acaba de reeditar les seues memòries, Records de la vídua de Miguel Hernández, publicades per primera vegada al maig de 1980. El seu editor, José María de la Torre, recorda que quan va eixir a la venda la primera edició de l'autobiografia, Josefina va arribar a signar “315 exemplars” durant tota una vesprada en la Fira del Llibre de Madrid. “Un rècord”, assegura, “va estar signant tot el temps”. 

El valor del relat de Josefina, que al principi pot resultar fins i tot ingenu, resideix en els xicotets detalls: la vida quotidiana, les olors, la qual cosa li agradava menjar a Miguel, la dificultat que li donava a Josefina no saber cuinar. La vídua de Miguel Hernández rememora com la seua àvia embastava els baixos dels pantalons amb el propi fil de la tela, que la misèria va arribar a ser tanta que hi havia un home sobrenomenat Cèntim, o que mai va poder llevar les taques de pus i sang de la roba que Miguel portava en la presó, ja greument malalt de tuberculosi. 

“El temps que van passar junts va ser suficient perquè certs aspectes de la vida de Miguel només els poguera conèixer ella”, explica De la Torre, “no cal oblidar que les biografies de Miguel Hernández han sigut sempre escrites per intel·lectuals i, sobretot, són molt hagiogràfiques. Si veus la de José Luis Ferris o la d'Agustín Sánchez Vidal, fins i tot la més crítica, la de *Eutimio Martín, no deixen de veure al gegant de les lletres espanyoles; mentre que Josefina explica detalls molt entranyables, domèstics… Aqueix tipus de coses no apareixen més que ací”. Aqueix temps de convivència també va ser suficient per a engendrar dos fills: Manuel Ramón (que va morir als 10 mesos, en 1938); i Manuel Miguel, a qui va dedicar les famoses '*Nanas de la ceba'. 

Una dona tradicional

Senzilla, tradicional, catòlica i recatada, fins als 15 anys no va tenir “amigues d'eixir de passeig”. Algunes dels pensaments de Josefina quan era una jove costurera reflecteixen el clima de cautela i beatería de la regió: li avergonyia que Miguel vestira espardeñas amb orgull; i en un moment de la narració afig: “Era costum guardar el millor per al marit i a Miguel no li semblava gens ben açò”. No obstant açò, el punt de trobada entre ella i el poeta va ser la seua vitalitat. “La forma de ser de Josefina va enlluernar a Miguel. Ella era molt simpàtica, graciosa i alegre”, recorda Esquerre. Amb el temps, Josefina es va fer més taciturna i reservada. La seua vida no va ser fàcil i se li van ser acumulant motius per al duel: el seu pare, guàrdia civil, va ser assassinat al principi de la guerra; la seua mare, moria dies després de les seues noces amb Miguel; i en 1938, moria el seu primer fill. 

Després va venir l'empresonament i l'agonia del poeta. Com s'havien casat pel civil, van haver de repetir les noces pel ritu catòlic, pocs dies abans de la defunció del poeta, el 28 de març de 1942. L'escena que descriu Josefina d'aquell segon matrimoni és especialment dura: Miguel no es podia moure del llit i les noces es va celebrar amb ell tirat en un jergón. “I així es va anar Miguel a l'altre món: amb totes les seues il·lusions, amb tots els seus desitjos, amb tota la seua honradesa i amb tota la seua tristesa que solament sé jo”, escriu al final de les seues memòries. A ella, que va morir en 1987, Miguelillo -com li sobrenomenava afectuosament Vicente Aleixandre- li deixava escrit versos plens d'emoció: 

“No tens més quefer que ser bella, 

ni tinc més festeig que mirar-te, 

al voltant girant de la teua esfera.”

Publicat per Shaila Marcos en https://www.infolibre.es/noticias/los_diablos_azules/2016/05/13/la_casta_querida_josefinilla_miguel_hernandez_49575_1821.html